Durant els dos anys més intensos de les vostres vides, vau créixer com a aventurers i com a homes. Finalment, vau esdevenir senyors d’una terra muntanyosa i tranquil·la, les rodalies de Maidak. I durant un temps vau pensar que ja estava, que ja havíeu aconseguit donar-vos una pau. Però les coses no són tan fàcils.
Han passat cinc anys. El primer que va decidir abandonar aquella vida de comoditats, però també de maldecaps burocràtics —les mines dels nans, els impostos, els problemes dels pagesos, les discussions dels mercaders…— va ser en Vinnie. Ell és un home d’acció, sobretot un cul inquiet a qui li agrada ficar el nas a tot arreu. Els bordells de Maidak se li van acabar de seguida. Les escapades a Anakhazan tampoc l’acabaven de satisfer. Així que, al cap d’uns mesos, va decidir muntar una companyia d’espectacles i començar a voltar per Bashik i les Terres de Ningú.
Neven, tancat a la biblioteca, ajudat pel seu Ogon, cercava nous coneixements. Va abandonar fins i tot el govern, nomenant Tamumbu el nou Kajdan de Maidak. Però tot va ser infructuós. Com que no volia endinsar-se en els arcans i perillosos misteris dels nigromants, es va conformar amb els coneixements dels cristalls. En un parell d’anys va aconseguir entendre el funcionament de la màquina que havia construït Igram per desplaçar-se en un instant a altres llocs, però l’havien espatllat els seguidors d’Ala Negra i tampoc sabia com reconstruir-la. Així que va decidir iniciar una recerca d’aquest coneixement.
L’únic que es va mantenir a Maidak va ser Tamumbu. Raonat i pacient, després d’assolir el govern, va guanyar-se el respecte de molts senyors que l’havien rebut com un bàrbar degenerat. De fet, va acceptar una proposta de matrimoni amb la bella Layna, una esplèndida amazona de llargs cabells atzabeja. Al seu costat, Tamumbu governava les terres de Maidak des de la fortalesa heretada d’Igram. Però el fet que no arribessin fills i el record dolorós de les germanes mortes el feia agafar el cavall, en companyia de Layna, i fer escapades a Les Neus Perpètues, a buscar aventures. Layna, a banda del seu amor i la seva amant, era una bona guerrera i amazona, incansable i àgil.
.jfif)
Mentrestant, a l’oest del continent de Vessera se senten històries de nigromants errants, provocant ací i allà problemes que, de moment, es van resolent. Els orcs i els goblins semblen amagats sota les muntanyes, però també treuen el cap i fan ràtzies en pobles i viles. I, a més, un nom agafa força a poc a poc: Urrku. Ningú sap què és o qui és, però aviat arriba a Maidak…
Un bon dia, mentre Tamumbu i Layna reposen a les seves cambres després d’una intensa nit d’amor, les serventes els destorben per anunciar-los la visita d’un desconegut. Encuriosits, es vesteixen ràpid i baixen al menjador, a rebre’l. L’home, encaputxat, vesteix una túnica bruna, bruta i desgastada, esfilagarsada per llargs viatges i nits al ras. Una mica encorbat, s’ajuda d’una vara negra, qui sap de quin mineral brillant.
Sembla un ancià, però Tamumbu i Layna queden sorpresos quan l’home deixa la vara recolzada en una columna i es treu la caputxa: és Neven, que durant tres anys ha vagat per tot arreu. Els cabells vermells ja en tenen força de blancs, i els ulls mostren unes bosses de cansament. La mirada és més dura i desafiant. Tot i així, sembla content de veure el seu amic. Ràpid, commogut i emocionat, el gegant Tamumbu l’abraça i demana a les serventes que li preparin un bon àpat. Però Neven només vol te, i els diu que els ha de parlar d’un tema molt important. La veu ja no és tan clara com en el passat.
—Són els nigromants? —pregunta Tamumbu, preocupat.
—No. De moment, no són un mal de cap que ens hagi de fer perdre el son. En queden, però estan escampats. Són dèbils, i el seu poder s’ha estancat. Però…
Neven s’interromp. Xarrupa el te, que el reconforta, i torna a la conversa.
—Però d’amagat, en xiuxiueigs, es parla d’una ombra que s’estén per Vessera. I no té a veure amb Ala Negra. Aquest camí està, de moment, ben tancat. És alguna cosa, alguna persona, algun ésser, no sé… Però sé que respon a un nom: Urrku. Però ningú sap qui és o què és Urkku. Només sé que, allí on se’n parla, hi ha més orcs, goblins i criatures del caos. I sembla que la cosa s’està posant lletja a Lavros i Silvana. I potser a Othon.
Mira el seu amic sabent que, allò, l’afectarà. Tamumbu no ha pensat mai a tornar a casa, el record és massa dolorós. Però tampoc li agradaria que a Othon hi passés res de dolent. Efectivament, Tamumbu està pensarós. A la fi, parla.
—Però creus que hi hem de fer res? Vull dir que… això com ens afecta?
Neven li respon calmosament, sabent que té el seu amic predisposat a qualsevol cosa.
—Encara no he acabat la meva recerca de com arreglar el Cristolari. Sí, aquest és el nom que reben els artefactes com el que va construir Igram, és el que he descobert. Potser en un nou viatge més a l’oest ho trobi. A més, m’agradaria ampliar els meus coneixements sobre animística. Amb el temps, he perdut els meus encanteris elementals. —Somriu sardònicament quan veu la cara de preocupació i sorpresa del gegant d’eben.— Sembla mentida, oi? Doncs sí, ens ha passat a tots els mags. Després de la batalla de les Terres de Ningú, sembla que els Elementals s’han retirat a descansar. El seu poder ja només es nota en la natura. Els mags estem buscant noves fonts de poder màgic. Jo, en els cristalls i en l’animisme.
Tamumbu s’escura la gola abans de parlar, incòmode. Sap que el seu amic, absort en la màgia, ha dedicat molts anys i molta energia al seu coneixement, i el cop ha hagut de ser molt dur.
—Però… Has pogut refer-te? Disposes de recursos?
—Sí, no t’amoïnis. El foc, l’aigua, el vent i la terra ja no m’abasteixen, però els cristalls poden ser perillosos. I amb l’animisme miro de conèixer millor com penetrar en l’ànima dels meus… enemics. —Una guspira que no agrada a Tamumbu, amenaçadora, encén els ulls del mag.
—Bé… Doncs si necessites la protecció d’un guerrer, podríem tornar a associar-nos —li diu, picant l’ullet—. Layna i jo ens mantenim prou en forma, però això de Maidak s’ha tornat molt tediós. Estàvem esperant prendre’ns unes vacances…
Layna, emocionada, abraça el seu home i s’alça de la taula molt animada.
—I tant! Tenim un parell de buròcrates de la nostra confiança que dirigiran el kajdan en la nostra absència. Vaig a demanar a les serventes que ens preparin armes, armadures i provisions.
Tamumbu pren una copa de vi que amb prou feines ha tocat i l’alça, en senyal de brindis.
—Neven, estimat company, renovellem el pacte de guerrer i mag dels vells temps. Una tremolor que havia oblidat em torna a pessigollejar a la panxa.
Fa un glop, però s’ennuega i estossega.
—Un moment! I el nostre amic? I en Vinnie? Vols dir que no hauria d’unir-se a nosaltres? Que no voldria unir-s’hi? Mai se n’ha volgut perdre cap!
Neven somriu, enigmàtic.
—I tant. T’asseguro que en Vinnie no se la voldrà perdre. Ni voldrà que ens ho perdem nosaltres.
